Ràimon Aresté. Politòleg , advocat i pagés
Com podem veure, ha hagut un espai d’anys important entre 1917 i 1975. L’explicació rau en què la primera onada va centrar-se en drets com el sufragi o drets de propietat, i la segona en canvi ha ampliat l’espectre cap a drets com drets reproductius, sexuals,… més centrats cap a les institucions dominades més per homes que de dones.
Existí una tercera onada i fins i tot una quarta (l’actual) centrada més en l’empoderament femení. Podem discutir si hi ha una altra onada, al final m’he consultant la major enciclopèdia comunitària del món (Viquipèdia), però d’una cosa no s’admet discussió fins ara, i es, que tenim una època on s’ha avançat molt en la igualtat de gènere, però s’ha perdut alguna cosa pel camí…
M’explico. Quan vaig anar a estudiar a Mèxic allà a principis de segle, vaig conèixer de primera mà que significa ser un cavaller i que significa tractar a una dona com una dama. Sobtarà potser al haver dit aquest país que té mala premsa en relació als feminicidis als estats del nord, però sorprendrà les convencions socials que vaig haver d’aprendre en relació a les companyes femenines.
Posaré exemples: saludar amb la mà i un petó, obrir la porta del cotxe perquè entrin, caminar al costat esquerre seu i anomenar a la teva muller com “señora”. Semblaran convencionalismes antics i segurament sexistes, però si els apliques (aquests i d’altres) inconscientment adquireixes uns hàbits on et van ensenyant que a les dones se les respecta. Respecta.
Si el respecte vol dir que, més enllà de la tolerància, implica un sentiment positiu vers l’altre, com és possible que el masclisme sigui sempre violent vers el feminisme? Es el partriarcat irreconciliable amb el matriarcat? El feminisme ha de convertir-se en el nou masclisme per vèncer, i ocupar el seu espai i poder? Quan la igualtat d’oportunitats anirà de la mà amb el respecte?
