“EDAT SENSE FRONTERES NI BARRERES”

DIA DE LES AMISTATS PERDUDES 18 de Febrer 2024

L’ amistat té molts colors , cada persona ens aporta el seu.

 

L’art de l’aigua és com l’art de la fidelitat que heretem dels amics. Ens dóna vida!

Tolls d’aigua escollits per Guiomar Amell

Quant un marxa cap més el substitueix.

Després d’una pèrdua

Sempre hi ha una raó per mirar endavant amb esperança, malgrat que la vida de vegades ens aparta de qui estimem o hem estimat.
Queden en el nostre record els moments viscuts amb aquells amics perduts amb qui hem tingut la sort de compartir instants especials. La seva amistat.
I sobre tot, ens queda l’agraïment per haver-nos fet el regal de la seva pròpia essència.
Els portem dintre, encara que ja no hi siguin entre nosaltres.

Roser Garcia

PARTICIPACIONS

 

Autora Nuria Matges amiga de la nostra socia Rosa Escarp


Amistats perdudes, és obvi que per a perdre una amistat, abans has de comptar amb el beneplàcit de qui t’honra amb aquesta distinció. Dic això perquè trobo que és molt important posar en context la paraula “amistat”.

Amistats, no són tots els contactes d’una xarxa social, bé siguin digital o tradicionals. O a cas seria just dir de tothom que seguim o veiem que és una amistat? Perdre una amistat és perdre alguna cosa d’un mateix, part de nosaltres, un petit bocí de la nostra vida i res és més important que la vida d’un mateix i també la dels altres. Hem d’aprendre a estimar-nos molt, per a estimar de debò als altres i d’igual manera a un verdader amic o amiga, d’aquells que quan marxen temporalment o per sempre més…, senzillament sentim un buit molt difícil d’explicar i que en molts casos ens fa plorar, riure, o ambdues coses. Sempre depenent del record que ens ve al cap, procedent del cor, perquè és al cor on portem a les veritables amistats.

Llorenç Lapaz


L’altre dia llegia un article d’un coach que parlava precisament de l’oblit de les amistats i familiars perduts i deia que tot tenia un procés i que el temps ho feia oblidar. Ens desfem de la roba, sabates, efectes personals i tot allò que era d’aquella persona, fos més o menys important per la mateixa. El dol durava un temps, però també tenia un límit i per tant tot passava i tot s’oblidava. Fins i tot aquells efectes molt personals de valor o no, que acabaven dins un calaix. TOT MATERIAL. Jo tinc una amistat perduda, “el soci del pedal” que puc dir que no hi ha dia que em pugi a la bicicleta i a un moment o altre de la ruta no el recordi. No és un dol, no és res material, és el record d’una amistat perduda que serà per sempre, diguin el que diguin.

Luis Espín



Seguim vius mentrestant algú ens recorda.
Per sempre més!!!!

Jaume Jané


Una amistat es perd? Donçs si, es perd físicament.
Però sempre queda algun record puntual què de tant en quant i per un motiu concret torna a la nostra ment, i llavors a vegades no entens el motiu de que ja no hi sigui

Magda Oller


Quan he perdut a una persona molt estimada, he sentit molta ràbia i impotència. Pensar que no la tornaré a veure, a escoltar, a sentir-la al meu costat, és impossible no sentir tristesa, la seva absència em fa mal, però el seu record dia a dia em farà somriure, pensar-hi i reviure aquests moments entranyables i inoblidables que hem viscut junts.
“Les persones només moren en el nostre cor quan les oblidem”.

Pietat Arias


L’enyor per les. amistats perdudes no passa mai. Es com una punxada i un perfum dolç com un bes pur que es diposita suaument sobre el cor i hi deixa una empremta inesborrable.(IN memorial, Mercè,Isabel.)

Esperança Dolç


“La amistad es el amor que se deposita en el alma, como una semilla que va creciendo a la vez que vamos dando y recibiendo”
🙏
La vida nunca será sencilla….podemos elegir…con un amigo el camino es más fácil.💓
Con un amigo multiplicas por dos tu existencia
(Desde el corazón)

Esther Ribas amiga de la nostra socia Rosa Escarp


Jo només he tingut una amiga que ha marxat.. quan tenia 20 anys
La meva amistat perduda serà per sempre jove, sense cap arruga, a el país de mai més…

Sylvia Arjona


Pude estar al lado de mi padre en sus últimas horas de vida; un momento que permanece en mi memoria no como un hecho triste, sino la fortuna de haber estado a su lado, tomarle de la mano y decirle cuánto lo quería y que había llegado el momento de que descansara. A diez años de su partida soy feliz porque hizo de mi una mujer con fe y fortaleza que ante la adversidad no se rinde, pues lo aprendí de él. En memoria de Jaime Hdez.

Sandra Hernández


 

Matilde


Les amistats són per sempre, fins que la mort ens separi, o no seria amistat. Vivim en un món ple de convencionalismes que ens faciliten les relacions, no sempre les nostres amistats són iguals, nosaltres hi posem el grau de compromís i implicació segons la nostra percepció que tenim de l’amic. Sempre però, hi ha aquella persona especial amb la que hem coincidit amb afinitats i sentiments, podríem acceptar com a fet cultural, però no és ben bé així, és com un enamorament, sense cap raonament que l’expliqui.

Podem perdre familiars, veïns, companys de feina, estudis, aficions, política, i sí, tenim un sentiment de pèrdua que ens compungeix un període petit de temps, tampoc fem la gran festa si els retrobem. Però, ai las, si perdem aquell amic molt especial, amic de l’ànima el dolor és immens. Serà difícil tenir un gran amic retrobat. Els grans amics no trenquen mai el contacte, perquè la comunicació sempre té els dos sentits.
Les persones, però, canviem amb el temps i qui sap si aquell amic convencional, un cop retrobat, es pot tornar l’amic molt especial, l’amic de l’ànima.

Amics, no ho dubteu, l’amistat millora i es complica quan els atributs propis de la relació es donen entre un home i una dona. Malauradament les grans amistats quasi sempre es donen entre dos homes o dues dones.
Poseu-hi un somriure i no us faci por ampliar el ventall, sempre resulta enriquidor.

Jordi Sambola Serres


Los árboles pierden sus hojas en invierno, en primavera comienzan a florecer, en verano están plenos de vida, pero en otoño el ciclo se repite. La nieve se deshace se vuelve agua, esta agua llena los ríos, pero el sol del verano hace que el agua se evapore y se forman las nubes que cuando se precipitan se convierten en agua. También las personas formamos parte de la naturaleza y de sus ciclos. Nuestras vidas y la de nuestras amistades cambian, se transforman es el ciclo natural al que todas las criaturas estamos sometidas. Así que yo no hablaría de “pérdida de amistades” hablaría de cambio, de transformación en la forma de relacionarnos con ellas. Mi amigo y compañero Eugenio, fallecido recientemente, ya no está físicamente, pero su imagen sigue en mi retina cuando le veo cruzar la calle diligente con su bolsa para ir a jugar sus partidos de tenis.

En mi espíritu han quedado sus desvelos, su inquietud en ocasiones, para terminar su trabajo de una forma responsable, siempre amable. Físicamente no está, pero él ha contribuido, de alguna manera, a la persona que yo soy en este momento. Nos configuran las personas que han formado parte de nuestras vidas, sin ellas no seríamos lo que somos, un trocito de cada una de ellas sigue permaneciendo siempre en nosotros, lo queramos o no, lo recordemos o no, la amistad no se pierde, se transforma como los árboles, como el agua en algo diferente.

Carmen Escribano


A las aladas almas de las rosas del almendro de nata te requiero, que tenemos que hablar de muchas cosas, amigo del alma, compañero. M. Hernández, Elegía.

Quan fa uns dies em vaig assabentar que l’associació dedicava el dia 18 de febrer  a rememorar les amistats perdudes, vaig recordar que, en les immediacions d’aquesta data, jo havia perdut els meus dos millors amics: el dia 11  de febrer de 2011, el X; el 13 del mateix mes, però  ara del 2019, la M. La coincidència em va deixar astorat i vaig sumir-me en un estat meditatiu.

Vaig començar per considerar que perdre és un verb polisèmic (a més, hi afegiré que no sempre perdem de la mateixa manera ni en circumstàncies idèntiques) però el significat  de la pèrdua sempre cau en el tombant de la mancança i la derrota;  és un  mot que ens esquinça, ens lleva vida, identitat, força, esma, fins i tot. Perdre posa en dubte qui som, quina és la nostra força, ens situa davant del mirall i ens retorna la imatge d’una vulnerabilitat ontològica ineludible.  Però, també, vaig advertir la paradoxa que Amistat és una paraula positiva que ja ve arrelada des de l’origen a l’amor, a un sentiment genuí d’afecte que ens connecta a l’altre, permetent-nos  sortir d’un aïllament  eixorc i solipsista, i que ens ajuda a ubicar-nos en el món.

D’aquesta contraposició d’universos significatius me’n va quedar un sentiment agredolç: per una banda, un agraïment profund a la vida, que m’ha permès conèixer persones extraordinàries que, en algun moment, van creure convenient unir les seves passes a les meves per transitar plegats senders polsegosos; per l’altra, la  percepció de la remor d’una pena, que no se’n va mai del tot, i que té a veure amb la pèrdua de l’amistat.

Però ara que hem arribat en aquest punt,  voldria aprofitar que escric aquí per a buscar alguna solució de síntesi -un lenitiu, si ho preferiu així- al problema que plantejo. Podria  ser aquesta: Mirant el transcurs de la meva vida des del moment en què  vaig perdre els meus amics, m’adono que tots dos em van deixar, com a compensació a la seva partença, una comprensió més profunda de la realitat i de la vida, coneixement que m’ha estat molt útil per a saber qui soc i quin és el meu paper en el món. Si miro enrere, m’adono que haver après a suportar-ne l’absència m’ha fet repensar-ho tot i que, de vegades, cal repensar-ho tot per a pensar millor. Gràcies, doncs!

Tx.  Belga


Els éssers humans som com els còdols d’una platja , el mar de la vida  ha anat afaiçonant el nostre aspecte i ho ha fet d’acord amb aquella natura que ens  envolta i que ens ha anat marcant, allisant-nos i mostrant els colors  i solcs de cadascú . Al llarg dels anys, la vida ens ha anat llimant a l’embat de les onades compartint el refrec de la sorra que ens acull  i els impactes dels còdols veïns. Quan el temps ens va colgant,  ells i elles  desapareixen a la vista, però tot hi això resten allí, invisibles però eterns; mentre hi siguem!

Guiomar Amell


Mai no m’arriben
les teves cartes,
la teva veu desconeguda,
la fressa de paper
estripant-se,
els noms impronunciables,
els fulls plegats
com si fossin llençols,
les teves cartes perdudes
als armaris buits del temps
com una mort sobtada,
l’oblit imperdonable,
sé que no hi ets,
que faltes, que t’amagues
prenyada de no res.
Amiga de la vida,
la vida que va ser
rebel, incombustible
com el foc o la mel,
sé que no hi ets
malgrat la redundància
dels teus records de pell.
Mai no m’arribaran
les teves faltes,
l’enyor dels precipicis
les carícies de vent,
mai més no et trobaré
a l’ombra de la tarda,
plorant sota la pluja
pels dies que vam ser.
No hi ha esperança,
vaixells com de paper
que s’endurà el corrent
de la memòria blanca
al mar més inclement.
La sal és tot l’ungüent
de les ferides d’aire
que m’han obert la fel,
l’absència retrobada,
la solitud roent.
Mai no m’arribaran
perquè tu i jo no som
més que paper mullat,
amb llàgrimes als ulls
silencis de carter.

Xavier Rivero i Tarruella

AEPI. Associació Europea de Programes Intergeneracionals

“EDAT SENSE FRONTERES NI BARRERES”

AEPI és una Associació sense ànim de lucre que pretén col·laborar en una societat on hi hagi la presencia autèntica, amb veu i vot, de totes les generacions existents.

Volem aconseguir:

Una bona convivència, en unes ciutats còmodes i adaptades a les necessitats dels nens i nenes, gent gran i altres dependents, homes i dones, adults i que tots i totes es sentin identificats perquè hi ha hagut una plena intenció de que així s’acompleixi creant una interacció natural.

Contribuir al respecte per la naturalesa on totes les edats tenen ple dret de gaudir-ne.

Posar en coneixement, defensar i fer divulgació, si fos el cas, dels drets i deures de cada etapa de la vida.

Provenint del mon de la pedagogia diríem que SOM un grup de desitjos i il·lusions, de diferents edats que volem viure en una societat que les inclou a totes amb la dignitat i reconeixement que cadascuna d’elles es mereix.

FEM PINYA PER SER-HI TOTS/ES

QUE PRETENEM ?

Motivar necessitar-nos, escoltar-nos, respectar-nos i enriquir-nos creant una fluïdesa intergeneracional digna, on com a persones volem aconseguir un mon millor i més de debò amb una mirada plenament social, humanística i universal.

AEPI

 Es regeix per una Junta de 4 membres i col·laboracions directes vinculades a aquesta junta.

Socis fundacionals i socis de número. A uns i altres els distingeix el grau de vinculació que hi ha des de els inicis de l’Associació i implicació dins la mateixa.

AEPI té la seu social a Santa Coloma de Queralt. AEPI té una visió europea i està en connexió amb la Càtedra Macrosad de Estudios Intergeneracionales de la Universitat de Granada, AEPI vol acollir iniciatives, campanyes, notícies, xerrades i debats per tot el territori nacional, estatal i europeu amb pretensions humils, però efectives. També manifestacions artístiques de pluridimensió, descobrint i interactuant despertant aptituds  i col·laborant amb col·lectius de tota mena i perquè no?, CREANT il·lusions que creiem mai es podrien aconseguir.

PER ACONSEGUIR-HO

Viurem el nostre entorn activament a través de notícies d’àmbits, ubicacions i col·lectius determinats, felicitant o reprovant públicament, si fos el cas, dels diferents successos .

Sensibilitzarem generacionalment provocant debats, organitzant campanyes, realitzant trobades i e bentos que facilitin i interaccionin famílies, veïnat i comunitats que sorgeixin amb plena naturalitat de la vida quotidiana.

I una de les fites a acomplir anualment és portar a terme el Premi Maria Antònia Figuerola, cofundadora de la Fundació pedagògica EL BROT, que motiva a estudiants universitaris a realitzar treballs de recerca de Història i Geografia de Catalunya amb aplicació didàctica a les escoles (actualment encara vigent a la web www.escolaelbrot.es) de 10 anys d’existència que cada 27 d’abril es premia sota el criteri d’un jurat altament qualificat i representat per membres de diferents generacions.

FES-TE SOCI/A

informa’t a

FES-TE SOCI/A