Avui divuit de febrer, des de l’Associació Europea de Programes intergeneracionals, tenim un especial record, amb joia i alegria per aquelles amistats que van marcar episodis de la nostra vida.
Ja fa cinc anys que ens vàrem plantejar institucionalitzar un record per aquelles persones entranyables, que en diem amics i amigues que sense cap distinció d’edat, gènere o procedència, ni lligam parentiu han sigut part del nostre dia a dia i ja no hi son, sigui per fruit de la mort o algun fet o circumstància que els ha separat per sempre més del nostre camí.
Us recordem joiosament com a companys i companyes que sempre vàreu estar a prop, escoltant, fent sentir la vostra mirada cap el que més ens convenia, ajudant-nos a decidir, donant-nos suport al que empreníem i fent-nos veure amorosament, però amb fermesa, els nostres errors. Heu sigut companys/es de viatge, uns amb trajectes curts altres de llarga durada. Uns i altres us recordem i enyorem, però mirant més enllà sense ancorar-nos en el passat, ans al contrari, sentint la vostra força.
Ens sumem i compartim al sentir dels molt afortunats/des que hem viscut que “el camí per anar a casa de l’amic, mai és llarg”.
18 de febrer dia de LES AMISTATS PERDUDES
Qui no ha tingut amistats, o encara en té, però no pot comptar-hi perquè la mort se les ha emportat o algun tipus de demència les separa de la resta de la societat activa i les enyora i recorda amb molta estima perquè han estat part de la seva vida?
Per què no dedicar, d’una manera especial, un dia a l’any en què ens unim per fer aquest cant solidari a l’amistat?
Isabel Gómez
Amics perduts
Jaume Martell Gassó
Bon dia Jacky! Quants dies sense veure el teu somriure profund, emocionant, barrejat amb tristeses! T’enyoro amic, aquelles caminades nocturnes i la nostra conversa que donava aquella calor més plena, més inexpugnable als aires més freds del poble…
Bon dia Patxi, tot i que estiguis lluny -físicament i emocionalment- et tinc cada dia al meu costat a l’hora d’esmorzar, en un diàleg imaginari barreja de retrets i gratituds, per això estem lluny però junts…, i m’enorgulleixo.
Bon dia Anselm, “on ets amic?” em pregunto a vegades. I automàticament m’arriba la teva flaire i et sento emocionat, creatiu, desbordant…, com sempre.
Bon dia Elisa, que amagada estàs que no et sento…, però només imaginar el teu nom, el meu cor s’eixampla com quan és tocat per les coses senzilles…
Bon dia María Ángeles, vas marxar sense dir adéu, això em fa pensar que ens trobarem, quan calgui…, ara mateix o d’aquí mil anys…
Bon dia Raimon, bon dia Quim no esteu sols, molts estem al vostre costat…
Bon dia Manel, Júlia, Àngel, Pili, Xantal, Albert, Carmen, Carmeta, Noemí, Raul, Teresa, Maria José, Asun, Francesc, Sofia, Mate, Nico, Esme, Josep, Antonio, Jepo, Montse, Montse…, i a tots els que caminant junts, després hem agafat camins diferents. Tot i que el meu equipatge és poc, esteu tots a dins, i contràriament a les lleis de la física, no el feu més pesat, el feu més lleuger, més ric d’experiències…
Bon dia Ismael, Pepito, Angelina, Lluís, Pilar, Silvano,… família…, gràcies!
Bon dia Javi, Bateta, Cartronet, Joan, Quim…, amics…, gràcies!
Gràcies a tots! Als que a vegades he pensat que m’heu ajudat i als que he pensat que em vau fer mal…, tots m’heu ajudat a escolpir-me, a fer-me com soc.
Gràcies!
“IN MEMORIAM”
C-H i Devi Laug
(En la mort d’una adolescent)
Vas passar per la llum del món
com una albada en flor,
una de les que desclou la primavera.
I ens vas deixar
un record tan bell
com el d’un estol d’ocells
vivificant, amb la seva presència,
el batec tendre i blau del cel.
Tristor…
I a les nostres ànimes,
afeixugades de melangia,
l’amargós ruixim
d’unes llàgrimes
amarant l’adolorida sorpresa
del nostre esguard en soledat.
Vas anar-te’n
sentint tal volta
nostàlgia d’infinit,
i per continuar endinsant-te
pels innombrables viaranys
de l’etern,
oberts des de sempre davant teu…
Però jo sabré trobar-te
i t’estimaré aquí, allà i per tot arreu,
perquè tu ets, en l’eternitat,
vida, amor, alegria i esperança…
A SINFOROSA Y MARTÍN,
Salva Sánchez 😉
“Cuando una Estrella se apaga, su luz sigue brillando durante mucho, mucho tiempo más…”
3 anys i alguns mesos d’aquell 11 de gener de 2023, dia en que La Estrella va deixar d’estar habitada de forma continuada:
Soc Salva Sánchez, un Mussennacitu (Músico Sendero Naturo Ciclo Turista) Ambaixador Intergeneracional per la Càtedra MACROSAD d’Estudis Intergeneracionals de la Universitat de Granada :
La primera vegada que vaig arribar a La Estrella/Teruel va ser amb el Land Rover del “uelo” Abel Montoliu de Vilafranca del Cid en 1991.
Des d’aquell moment La Estrella de Martín i Sinforosa es va convertir per a mi en “l’última frontera”, eixe lloc recòndit i apartat, límit entre Castelló i Terol al qual sempre costava arribar, eixe Santuari i lloc de pelegrinació, carregat de simbolisme, devoció, emoció i tradició per a tanta gent vilatana i forastera… He de dir que la gran majoria de les vegades que he anat a La Estrella ha segut caminant o amb bicicleta, bé amb amics, bé amb muntanyencs experimentats del Club de Muntanya Castelló i si el paisatge de les terres del Maestrat sempre ens han captivat, no és menys cert que el paisanatge, en este cas representat per Martín i Sinforosa ens ha anat modelant per dins.
L’11 de gener de 2023, La Estrella va quedar finalment despoblada en marxar els seus dos últims habitants nascuts allí, els seus dos darrers moradors i guardians del Santuari.
FOTO SSV / TARDOR 2022 .
MARTÍN , J.L. VICIANO DEL CLUB DE MUNTANYA DE CASTELLÓ,
SINFOROSA Y MICHURRÍN
“IN MEMORIAM”
Francesca Parera
(En la mort d’una adolescent)
Vas passar per la llum del món
com una albada en flor,
una de les que desclou la primavera.
I ens vas deixar
un record tan bell
com el d’un estol d’ocells
vivificant, amb la seva presència,
el batec tendre i blau del cel.
Tristor…
I a les nostres ànimes,
afeixugades de melangia,
l’amargós ruixim
d’unes llàgrimes
amarant l’adolorida sorpresa
del nostre esguard en soledat.
Vas anar-te’n
sentint tal volta
nostàlgia d’infinit,
i per continuar endinsant-te
pels innombrables viaranys
de l’etern,
oberts des de sempre davant teu…
Però jo sabré trobar-te
i t’estimaré aquí, allà i per tot arreu,
perquè tu ets, en l’eternitat,
vida, amor, alegria i esperança…
C-H i Devi Laug
AEPI. Associació Europea de Programes Intergeneracionals
“EDAT SENSE FRONTERES NI BARRERES”
AEPI és una Associació sense ànim de lucre que pretén col·laborar en una societat on hi hagi la presencia autèntica, amb veu i vot, de totes les generacions existents.
AEPI incorpora a la seva junta directiva dos nous membres: Carles Duarte i Montserrat i Gonçal Zalaya Bueno. Pots veure més informació a l’apartat Junta Directiva.
Volem aconseguir:
Una bona convivència, en unes ciutats còmodes i adaptades a les necessitats dels nens i nenes, gent gran i altres dependents, homes i dones, adults i que tots i totes es sentin identificats perquè hi ha hagut una plena intenció de que així s’acompleixi creant una interacció natural.
Contribuir al respecte per la naturalesa on totes les edats tenen ple dret de gaudir-ne.
Posar en coneixement, defensar i fer divulgació, si fos el cas, dels drets i deures de cada etapa de la vida.
Provenint del mon de la pedagogia diríem que SOM un grup de desitjos i il·lusions, de diferents edats que volem viure en una societat que les inclou a totes amb la dignitat i reconeixement que cadascuna d’elles es mereix.
QUE PRETENEM ?
Motivar necessitar-nos, escoltar-nos, respectar-nos i enriquir-nos creant una fluïdesa intergeneracional digna, on com a persones volem aconseguir un mon millor i més de debò amb una mirada plenament social, humanística i universal.
AEPI
Es regeix per una Junta de 4 membres i col·laboracions directes vinculades a aquesta junta.
Socis fundacionals i socis de número. A uns i altres els distingeix el grau de vinculació que hi ha des de els inicis de l’Associació i implicació dins la mateixa.
AEPI té la seu social a Santa Coloma de Queralt. AEPI té una visió europea i està en connexió amb la Càtedra Macrosad de Estudios Intergeneracionales de la Universitat de Granada, AEPI vol acollir iniciatives, campanyes, notícies, xerrades i debats per tot el territori nacional, estatal i europeu amb pretensions humils, però efectives. També manifestacions artístiques de pluridimensió, descobrint i interactuant despertant aptituds i col·laborant amb col·lectius de tota mena i perquè no?, CREANT il·lusions que creiem mai es podrien aconseguir.
PER ACONSEGUIR-HO
Viurem el nostre entorn activament a través de notícies d’àmbits, ubicacions i col·lectius determinats, felicitant o reprovant públicament, si fos el cas, dels diferents successos .
Sensibilitzarem generacionalment provocant debats, organitzant campanyes, realitzant trobades i e bentos que facilitin i interaccionin famílies, veïnat i comunitats que sorgeixin amb plena naturalitat de la vida quotidiana.
I una de les fites a acomplir anualment és portar a terme el Premi Maria Antònia Figuerola, cofundadora de la Fundació pedagògica EL BROT, que motiva a estudiants universitaris a realitzar treballs de recerca de Història i Geografia de Catalunya amb aplicació didàctica a les escoles (actualment encara vigent a la web www.escolaelbrot.es) de 10 anys d’existència que cada 27 d’abril es premia sota el criteri d’un jurat altament qualificat i representat per membres de diferents generacions.