“De la profunda immensa memòria,
tu m’has fet treure un petit tresor,
he sentit ple de sentit la vida,
he retornat a la força altre cop,
a aquella força que es necessita
per fer amor de tots els desamors.
Per això em pregunto si un dia
en que res m’ensenyi el camí
cap a aquest peti tresor que a dins dormia…
ai, ai, ai, ai… ai, ai
Tu amb la teva simpatia,
tu amb el teu somriure,
tu mitat sol, mitat cel colomí
mitat dona, mitat infant, mitat amiga
Per això et demano de tot cor
que guardis en tu la clau senzilla
per treure del fons de la memòria
aquesta força, aquest amor
que s’obliden i es guarden
en lo profund del son.”
Jaume Martell
Esther Ribas
Sento una tendresa humida
com el plor al ulls dels infants.
I un guspireig d’ estelia
que m’ obre horitzons, més grans
M’has posat als ulls un prisma , de llàgrimes d’ humilitat
Em veig en tot, tant petita , que el cor no ho pot abastar.
I l’ aboca a les estrelles, que has donat al ser humà,
Perquè doni amb la mirada, el que no pot amb la mà
Guiomar
Rere el pont dels mots
que duu als plecs de l’aigua riuen les fonts de l’ocàs
on esperen
els esdevenidors recurrents:
aquells llacs, lluïssor d’estels a les nits sense lluna.
Allí juguen a la riba de nosaltres
-on volem tornar una i altra vegada-
assedegats de llum en els ulls,
que només hi veuen si són clucs.
Rere el pont que duu als plecs de l’aigua…
Els mots ens ballen llums irisades,
Cercant la sang immortal de l’altre,
Tant lluny, però, de nosaltres mateixos.
Jesús Galbes
Voldria saber
què faria ara?.
Si fos mariner
besaria la mar,
si fos un estel
festejaria amb la lluna,
si fos una flor
m’escamparia pel camp,
i si fos el cel …
restaria las.
Carme Sampuy
La bahía de An
Duerme pequeña mía”,
te digo, susurrando.
Pero tus ojos miran el horizonte
naranja, violeta y de colores
que jamás podré describir.
Es tarde pero el sol aún brilla
desde lejos, lejos muy lejos,
donde otras personas hablan otras lenguas
y otros colores despiertan sus miradas de asombro.
Tu madre duerme, pero tú y yo somos como búhos,
atentos a la noche y a las tímidas estrellas.
Vemos una rana y la sostengo entre mis manos.
“Yo te conozco” le digo con una sonrisa.
“Y yo a ti” responde antes de saltar de mi palma.
Duerme pequeña, duerme…
O tendré que contarte las hazañas de An,
el héroe que solo tú y yo recordamos.
¿Navegamos a su lado más allá del fiordo?
¿O quizá era quién nos esperaba al llegar a casa?
Pero An sigue aquí, y sus cuentos;
los que compartimos bajo las estrellas,
suceden mientras un lucio atrapa una mariposa,
y se zambulle hacia las aguas oscuras de nuevo.
Huele a tierra húmeda.
Pero ríes. Y eso me trae de regreso.
Ríes, tan tarde.
Me he pasado años buscando un hogar,
pero ya lo encontré, en ti.
Donde vayas, donde estemos,
pequeña, pequeñita, será nuestra bahía.
La bahía de An.
Ya duermes, ya sueñas,
Respiras hondo. Yo escucho.
¿Silencio? No.
Alguien nos llama desde la isla
que perfila el fiordo.
Un hombre y un niño,
al otro lado,
nos saludan desde los siglos anteriores.
Sus rostros son distintos, sus cabellos de fuego,
pero son padre e hijo, como tú y yo, pequeñita.
Quizá An fuera ese hogar que ambos construyeron,
y que ahora es tuyo, tuyo y de las golondrinas.
Duermes y yo me duermo a tu lado.
Iremos con An y le preguntaremos tantas cosas,
que pronto, muy pronto, amanecerá.
Gonçal Zalaya
Naixem, morim
i els cossos no deixen de canviar.
Quan la vida s’hi atura
perdua en altres éssers
que s’hi assemblen.
S’encén el foc,
s’apaga
i arreu de l’univers
cream una llum
d’estrelles.
Carles Duarte
Quina meravella constatar que quasi tothom és o fa de poeta. Quan vàrem demanar poesies fetes, moltes persones ens la cedien i altres deien que eren molt particulars, dirigides a fets o persones de relació molt íntima, altres responien que, qui no havia fet mai poesies?
És curiós i no ho hagués dit mai: tothom es sent poeta en un moment determinat de la seva vida. Jo també!