Passo a contestar-te les teves preguntes totalment a nivell personal i evidentment basant-me en la quantitat de pares que he conegut i aconsellat.
Abans de res dir-te que contestar en genèric és molt difícil doncs son molts els factors que posem en funcionament quan actuem, sigui en el paper que sigui i en concret en el de pare o mare doncs crec que el primer condicionant és com hem sigut com a fills.
Un altre condicionant molt important crec que son “els límits”, les ratlles vermelles que cada família té, però que segur n’hi ha d’haver. Tu posa uns nens a un pati immens que no tingui una valla o un límit en aquell espai i els nens passaran d’esbarrar-se al primer moment a acabar no jugant, necessiten saber fins on poden arribar. Crec doncs que dins les famílies ha de ser una mica això: mútuament heu de tenir molt clar fins on podeu arribar, tant amb exigències com en concessions. No es pot improvisar i d’aquesta manera no existeix pressió perquè existeixen unes normes, que fins i tot, segons com siguin els fills, es poden pactar.
Com a pare no pots empènyer a res, has d’acompanyar i deixar que el procés el decideixi el fill/a, passant per errors, frustracions i responsabilitats, Ha de madurar com a fruit dels seus aprenentatges i el futur l’ha d’aconseguir segons la seva lluita, esforç i constància. Tu sempre al seu costat com a bastó perquè no perdi l’estabilitat, però si cau continua al seu costat però dret i ferm perquè pugui continuar el camí. Desa l’helicòpter per sempre.
I tant que projectem pors i frustracions perquè no som perfectes i és possible que volent trencar patrons l’esguerrem encara una mica més. No és dolent mostrar-se vulnerable en segons quines coses i és possible ens voldran ajudar i ho hem de permetre, tot i que també amb límits doncs la figura del pare o mare no és d’un/a col·lega.
Jo parlaria d’un quart tema: la sobreprotecció que encara exerciu fins els 20 anys i escaig, és nefasta! Mirem el comportament animal que es desprenen fàcilment de la tutela paterna. Això no descarta l’estima i acompanyament que hi ha d’haver entre pares i fills, en absolut I QUE QUAN CAL, puntualment, heu de fer-vos sentir perquè sempre hi sou.
Quan parlem dels errors actuals penso que son fruit dels moments actuals, plens de confort i amb manca total d’esforç, Els nostres nens no passen fred ni calor, ni gana ni set i així amb tot, els hi deixem el millor seient, llit i menjar. No els fem pensar en l’adult, partim de base que “primer son ells”, el pare o la mare s’han de sacrificar sempre (si només hi ha un tros no cal partir-ho) se’l pot menjar tot sencer, amb un plat a taula d’alguna cosa que li agradi molt es permet que vagi menjant sense mirar el voltant, màxim l’acompanya una rialleta de complicitat.
Vaig tenir molts anys una mestra al meu costat, jo crec és la persona amb més intuïció que he conegut, que em deia : estem fent tirans! Reietons que ens fuetejaran, evidentment simbòlicament, però fixa’t que cada vegada es parla més del maltractament de fills a pares i no solament quan ja son grans i molesten, molt abans.
M’has fet reviure moltes coses i casos. Tot és discutible i et prego em disculpis si m’he mostrat molt contundent en coses, però em sap tan greu veure segons que i prudentment haver de callar i… plorar. No anem bé i saps prou que no soc gens pessimista ni negativista, però l’evidència em fa pensar molt i per això continuaré treballant fins el meu últim dia en petites accions, com petites gotes d’aigua que van calant. Fins aviat!.
Maria Pàrraga
