Aquest curs i a nivell individual, hem rebut consultes i demanda d’orientació pedagògica de dos entitats educatives, molt diferents i molt distanciades, però la demanda d’assessorament era la mateixa: com motivar l’alumnat en matèries especials, com ara l’expressió artística i l’anglès. Son les dues matèries on també podríem afegir-hi la música, on més estratègies es necessiten per motivar i estimular l’atenció, tant de petits com de grans.
Els educadors que les imparteixen normalment son professors, per tant saben molt de la matèria però poc de com impartir-la. Son persones amb molts recursos i grans coneixements de l’assignatura, però ningú els ha donat les eines per a fer-ho: la pedagogia.
Un nen/a veu molt lluny pugui necessitar una llengua estrangera per comunicar-se de no ser que vulgui i ja tingui molt clar que es vol dedicar al ram turístic. Ignora fins i tot que reunions d’empresa es fan en anglès i per aquest motiu pugui no trobar feina doncs no tindrà el nivell adequat. Pot arribar a tenir-li fòbia. Per altre costat el professor que la imparteix ha de tenir la gràcia de saber com fer-ho perquè no sembli imposada ni avorrida.
En quan a tot el que és artístic la nostra societat ho té infravalorat de no ser que es destaqui notablement i intueixis que l’èxit està assegurat. Així doncs si no m’ha de servir perquè hi he de perdre el temps?.
Tant en una matèria com l’altre i també música i gimnàs, si es suspèn, la renyada dels pares o tutors és molt menor davant d’unes matemàtiques i tot el que és científic i la llengua, sobretot la castellana que “es con la que nos entenderemos todos y es universal”.
En quatre dies el xinés, possiblement, haurà descartat l’anglès doncs el domini econòmic i comercial dels xinesos és evident que guanya en avantatge a tots els altres i aquest detonador és prou fort perquè desplegui les ales del poder.
En aquests contactes puntuals que hem tingut com AEPI, ha sorgit la qüestió de la relació humana i afectiva d’aquests professors amb els alumnes i és evident que el vincle afectiu que s’estableix entre ells, a diferència dels tutors/es, és abismal.
Els professors/es de matèries estan molt preocupats per acabar el temari, sigui a través dels llibres que ja tenen des de molt petits o l’establert pel claustre (gens comú). Els tutors pel contrari des del moment zero volen aconseguir un bon ambient a l’aula i han de vigilar a no dedicar més temps a la convivència que a les matèries.
Ni una cosa ni l’altre es pot generalitzar per tots els col·legis, evidentment, però acostuma a ser bastant així i venen les corregudes d’última hora on ens alertem per la indisciplina en unes classes i/o el poc rendiment en unes altres.
Resumint diríem que sempre hem sigut partidaris de que els d’especialitat s’involucrin molt i més en la vida escolar: juguin al pati, es quedin al menjador, assisteixin a les assemblees i també reunions generals i particulars de pares. Dedicar-hi més hores i atenció extraescolar per saber més de cada alumne i acabar estimant-los més.
