Els xiquets ensinistrats en les relacions digitals, que figura que havien de mostrar-nos el camí cap a l’adaptació, desenvolupen la mateixa fam de contacte humà que els vells de les cavernes
Aquests dies sentirem a parlar de la setmana contra la soledat no desitjada, una iniciativa de Sant Joan de Déu –l’obra social, insisteixen, no l’hospital– que vol implicar tothom, des de les institucions als particulars, a la manera d’una minimarató dedicada. L’objectiu és de conscienciar la societat que tots podem patir una mala soledat en una hora o altra, però també, i aquest punt em sembla que és on hi ha el trellat, que “cadascú de nosaltres pot trencar la soledat dels altres”; un toc d’atenció que gira la perspectiva i ja ens incomoda una mica més, en la mesura que contravé la tendència individualista dels nostres temps.
De les xifres de la web de la campanya, me’n criden l’atenció dues i per motius diferents: el 25,5 % de jovent de 16 a 29 anys que afirma que se sent sol, i el 50 % dels més grans de 80 que també s’hi troba. Si el percentatge del primer grup no me l’esperava, la del segon he de dir que me l’imaginava més gran. En un món en què la interacció social es maquinitza inexorablement, entre aplicacions, “cites prèvies”, caixers automàtics i veus enregistrades, encara com a la quarta edat queda tanta gent acompanyada. Deu ser la inèrcia de les velles maneres de viure, que encara cuegen: haver format de grat o per força famílies extenses; posseir casa fixa i veïns amb la mateixa sort; tindre a mà dones criades sota el mandat d’haver de donar-se als altres.
Tota aquesta filosofia, que ha estat puntal de l’estat del benestar, té els dies comptats. Si la corba estadística es manté, per a algú nascut en aquesta dècada, la solitud serà una carta repetida. De fet, potencialment, tota la població activa hi anem de cap. Si les edats del mentrestant no donem dades significants, és perquè ara mateix no tenim temps de dir fava, però quan parem, les relacions humanes hauran girat com un mitjó respecte de quan vam arribar al món. Molts han pujat en llars compartides entre tres generacions, en cases visitades regularment per tota mena d’humanatge, en xarxes que ja els venien teixides de naixement, i es trobaran atomitzats pels mil tombs de la vida moderna. En un context incert, posar-se a construir una xarxa pròpia pot arribar a ser fenya de Penèlope.
A més a més, de la pandèmia ençà, la implicació personal en actes de companyia ha decaigut notablement. Fins i tot la gent que no és aficionada a la gent ho ha notat. Els àpats amb les amistats s’han anat espaiant. Les activitats conjuntes fan més mandra. Els petits nuclis familiars s’han tancat en les seues bombolles, concentrats en l’única certesa que tenen a mà. Tothom fa la seua vida. Quan una trucada es considera una intromissió inacceptable –i ei, massa que hem trigat– un hom s’ho pensa més, abans de destorbar la pau de les vides que segueix per Instagram. Naturalment, l’instint hi és. Letàrgic, abaltit, narcotitzat per l’efecte de les pantalles. El dia de la gran apagada feia sol, es van obrir les portes i tothom va córrer a trobar tothom.
Els xiquets ensinistrats en les relacions digitals, que figura que havien de mostrar-nos el camí cap a l’adaptació, desenvolupen la mateixa fam de contacte humà que els vells de les cavernes. Introduint-los prematurament a les eines dels adults, també els hem abocat a angoixes que encara no els tocava de conèixer. El veto escolar de la internet de butxaca indica que ja ho comencem a veure, i que les generacions que tindran la sort de créixer protegides, encara les salvarem. Una altra cosa serà que s’escapin de les estadístiques quan arribin a vells, quan els daus de la itinerància laboral i immobiliària s’hagin tirat mil vegades, quan els hagin dispersat a vés a saber quines distàncies dels seus amics i parents, a l’americana.
Per això, de la campanya en curs, trobo tan interessant l’apel·lació a cadascun de naltros de trencar la soledat dels altres. No és poca responsabilitat: atès que la soledat no buscada ens fa més propensos a patir depressions, ansietat, malalties càrdio-vasculars, trastorns del son, mals hàbits i deterioraments cognitius, cada individu vindríem a ser una mena de medicament amb potes, modèstia a part. En un dels vídeos de la campanya que m’inspira aquestes ratlles, una veu parla que la soledat avui es medicalitza, quan en molts casos només es tractaria de receptar, més que pastilles, activitats en casals, voluntariats, participació en associacions, apuntar-se a teatre, al banc del temps, a coral, a excursions. No és cap ocurrència, és un tractament real com aquestes innovacions que descobreixen la sopa d’all.
En aquest sentit, crec que hi ha un remei que és un i tot, i és la recepta de viure en un poble. Als pobles, on tot discorre a una escala abastable, hom pot regular el grau de companyia com en un equalitzador. Escombro cap a casa, també pensant en un altre mal de solitud que ens vindrà a sobre als nacionals catalans, que serà la dificultat d’intercanvi en la llengua amb què som comunitat. Ja tindrem ocasions de sobres de parlar-ne. Però de moment, si poséssim en una balança què ha de costar de mantindre una futura població urbana malalta de soledat, i què costaria de dotar els pobles dels serveis per fer-hi la vida possible –i no un acte de resistència com fins ara–, ens sortiria a guanyar de totes passades, també en calerons. Però per a això, a l’era de la immediatesa, cal que la vista dels nostres governants allargui més enllà de la pròxima convocatòria electoral. Aviam quin miracle dels dos arriba abans.
vilaweb.cat
